Compra pùblica innovadora

 Les administracions publiques gestionen entre un 40 i un 50% del PIB. La seva capacitat de compra és, per tant, immensa. I la seva capacitat per tal que aquestes compres impulsin un o altre model econòmic, també. Ho saben molt bé a Israel o als EUA, on la despesa en armament suposa una molt bona part del percentatge anterior i on per força això significa, a data d’avui, un fort impuls pel desenvolupament tecnològic: sistemes de comunicacions, drones, mineria de dades, mecànica d’alta precisió, materials lleugers i resistents… En termes econòmics, la defensa és un sector que pot suportar inversions sense límit, atès que el cost d’oportunitat, mesurat en termes de perdre una possible guerra, són infinits.

No sembla massa “sapiens”, però, haver de defensar l’armamentisme per defensar el potent rol de les administracions com a impulsor del desenvolupament tecnològic. També en el sector civil hi ha oportunitats immenses que alguns països aprofiten molt millor que altres. I entre els que no destaquen pel bon aprofitament està el nostre, on és molt més fàcil trobar contraexemples que bones pràctiques.

El cas d’Alstom podria ser paradigmàtic. Només anunciada la seva possible compra per part d’una corporació americana, l’estat francès va posar en marxa el seu patriotisme econòmic per mirar d’impedir la pèrdua de l’antiga joia industrial i, qui sap si Merkel mediant, va aparèixer Siemens per fer una oferta alternativa. D’una banda retindria a Europa un gegant ferroviari, d’una altra potser resoldria el bloqueig ferroviari europeu derivat, precisament, de la pugna franco-alemanya per veure qui dels dos imposaria l’estàndard europeu. Entretant, Espanya les veu passar, oblida els seus fabricants, com ara CAF i Talgo, i fins fa anar el Rei a Riad a vendre la construcció del metro per un consorci format per FCC i Alston, defensant que al capdavall Alston té planta a Santa Perpètua, on es van fabricar els tramvies de Barcelona, que tant van agradar a Riad. Però un cop guanyat el concurs, Alston decideix fabricar els trens a Polònia i començar a desmantellar Santa Perpètua. En definitiva, un molt bon negoci per a nosaltres.

Hi ha exemples encara pitjors. Per exemple: fins no fa gaire, l’IDAE subvencionava la substitució de finestres per unes que milloressin l’eficiència energètica. Res en contra, una bona idea. El que no estava tant bé és que calia comprar unes determinades finestres, els vidres de les quals es fabricaven a Anglaterra i la fusteria metàl·lica a Alemanya. És a dir; subvencionàvem empreses alemanyes i angleses.

Per descomptat que no es tracta de tornar a l’autarquia ni d’establir el proteccionisme econòmic, però no deu haver gaire països que subvencionin empreses foranes. ¿No hauria estat millor explicar a la indústria local els plans d’eficiència energètica que es pensaven dur a terme, i els requisits que haurien de tenir vidres i marcs, per tal que tingués l’oportunitat de competir arribat el dia?

Perquè això és, bàsicament, el que hi ha darrere la lògica de la compra pública innovadora. No esperar a licitar i després afavorir unes empreses en detriment d’altres, sinó començar per explicar què es voldrà comprar i donar temps perquè les empreses, les d’aquí i les d’allí, estiguin en condicions d’oferir-ho; o directament demanar a una empresa especialitzada allò que, en no existir en el mercat, s’haurà de desenvolupar a mida i demana la màxima proximitat entre client i proveïdor per tal d’assolir les especificacions establertes.

Abans de fer cap obra pública, ara fa uns anys es va decidir establir un informe d’impacte ambiental. No estaria de més establir ara un informe d’impacte econòmic previ a cada compra pública i, fins i tot, previ a l’aprovació dels pressupostos generals de l’Estat, la Generalitat i els municipis. Això ajudaria a implementar quelcom que la majoria dels polítics ja han dit que estaven decidits a fer i que troben en la inèrcia de la màquina burocràtica una enorme resistència al canvi.

Tot i així, hi ha exemples encoratjadors. En el sistema sanitari català, per exemple, s’estan fent decidits esforços en pro de la compra pública innovadora; quelcom que pot impulsar fort la bioenginyeria, que és un tren que no podem perdre, i potser també l’utillatge d’anàlisi per la imatge, el raig X digital i els fàrmacs… I no es tracta només del fet que aquestes compres substitueixin importacions sinó del fet que puguin donar lloc a productes per a l’exportació mundial, com és el cas d’un empresa catalana del sector del coure que, gràcies a una compra pública de noves catenàries, ha desenvolupat uns aliatges que li estan obrint les portes arreu del món.

La crisi pot servir perquè prenguem consciència de la importància del pressupost públic sobre el teixit productiu, en termes qualitatius a més de quantitatius, i pot ajudar a cercar les millors pràctiques allí on siguin i a mirar d’implementar-les aquí. Ens hi juguem molt!

Comments are closed.