Creativitat privada, impuls públic

Al post anterior s’obria un interrogant: quin o quins seran els productes que agafaran el relleu de l’automòbil i atiaran fort de la demanda i l’ocupació? ¿Quina serà la revolució tecnològica que donarà a llum un nou cicle de creixement econòmic?

Els apologetes del lliure mercat defensen la impossibilitat de trobar resposta més enllà del prova i error permanent de miríades d’individus investigant i aplicant els resultats a què arriben en nous productes que els consumidors acaben premiant o rebutjant. De resultes, la destrucció creativa que tota innovació reeixida suposa: els smartphones jubilant els telèfons, el correu electrònic matant el fax, les impressores làsers arraconant les d’agulles, les 3D enviant a la deixalleria motlles i màquines d’injectar…

Tota revolució tecnològica “destrueix” allò que subsisteix i posa en marxa un nou cicle econòmic: creixement, incipient primer i arrasador després, clímax, estancament i decreixement. L’actual alentiment del creixement mundial ¿no és també, i a banda del resultat d’una crisi financera, el de l’estancament d’un cicle? ¿Potser Internet no ha mostrat fins ara més que la punta d’un iceberg de dimensions colossal?

En tot cas, i si més no fins ara, cada onada creativa certament ha estat el fruit del prova i error de miríades d’esforços individuals; però l’impuls que ha posat en marxa els cicles econòmics ha vingut sempre acompanyat d’un important esforç públic: sense xarxa de carreteres, l’auto no hauria esdevingut un bé de consum de masses; sense les ferroviàries, tampoc el tren ho hauria estat al llarg del XIX, i sense les de telecomunicacions, Internet no existiria.

Sigui quin sigui el nou objecte de desig que haurà d’atiar fort la demanda, haurà de comptar amb la complicitat de la iniciativa pública. El vehicle elèctric, per exemple, no serà una realitat econòmica fins a comptar amb una xarxa de recàrrega o, com somnien els coreans, amb una electrificació de carrers i carreteres que alimenti per inducció els vehicles. Tal i com els no tripulats no emergiran prou fins a no comptar amb una regulació que ho permeti.

El mercat incentiva i discrimina, però només la regulació i l’esforç en comú impulsa prou l’economia. D’aquí la necessària implicació pública ens els processos d’innovació: des del finançament de la generació de coneixement i les etapes primerenques de la seva explotació, fins a la compra pública i la regulació innovadora. D’aquí que les principals innovacions sorgeixin d’ecosistemes d’innovació.

Catalunya presumeix avui de científica i innovadora, però l’esforç públic no va més enllà de la ciència, tot esperant que la innovació sigui privada. Una espera que serà debades sense la complicitat d’ambdós àmbits, o que en tot cas veurà el fruit de la innovació allí on sàpiguen acompanyar-la.

Comments are closed.