Ecosistemes innovadors

 Com a complement de l’anterior post convé fer un cop d’ull al blog de Xavier Ferràs (http://xavierferras.blogspot.com.es/2013/12/distribucion-global-de-la-id.html), on hi fa la comparació de l’esforç en R+D segons països.

Aparentment, poques diferències amb allò que passa amb les empreses: als països amb més esforç en R+D trobem les empreses amb ídem característica i viceversa. Però, alhora, convé fixar-se en el fet que aquestes països són els que major esforç públic fan en R+D i més aposten per l’educació.

 Altrament dit, les empreses més innovadores es localitzen en els ecosistemes més innovadors, en un bucle de retroalimentació que fa cada dia més competitius els territoris i les seves empreses.

 Un fet evident però que semblaria que per aquí encara no s’ha entès.

 Així, per exemple, encara s’accepta per bo que la Xina és competitiva pels seus baixos salaris, com la mateixa Corea, sense adonar-nos que allò que exporten no és ni de lluny productes treball-intensius, suposats beneficiaris d’uns menors salaris, sinó productes d’alta tecnologia que a més es fabriquen amb una altíssima productivitat.

 I el problema no és que això ho pugui pensar alguna gent de l’Administració sinó que també ho pensin alguns empresaris que no els preocupa la retallada d’un 90% de les polítiques de foment de la innovació a Catalunya, ni allò que es fa als centres de recerca i tecnològics.

 Com diantre es pensa aixecar el país? Com es pot parlar de reindustrialitzar-lo sense posar l’accent en la innovació? Per implantar maquiles hi ha, per sort, centenars de llocs al món que són més atractius que el nostre país. Això era una opció anys enrere, quan Àfrica començava al vessant sud dels Pirineus; avui ja no ho és pas.

 La història de la civilització va parella amb la del coneixement adquirit per l’home i la seva capacitat d’aplicar-lo. I les societats que més i millor coneixement generen i apliquen van fent una cursa de relleus per escriure-la, tot deixant als seus marges els pobles que no en generen o no n’apliquen.

 Per sort, a casa nostra generem coneixement en proporció al nostre potencial humà, fins i tot per sobre; però a l’hora d’innovar aplicant-lo estem molt per sota del que ens tocaria. Fallen les administracions? Les empreses? Segurament totes dues. Encara més: segurament, la societat sencera: ministres que diuen que l’R+D i la competitivitat no tenen res a veure i massa empresaris, directius i treballadors que pensen que prou hi fan si fan com sempre.

 Vulguem o no, si avui fem com ahir, és molt possible que demà no tinguem res a fer.

Comments are closed.