Especialització territorial

 

Entre altres coses, la crisi iniciada el 2008 va evidenciar que la política europea de convergència econòmica i reequilibri territorial no va funcionar prou bé, per molt fons FEDER que s’hi destinessin. Ben al contrari, rere el miratge de la bombolla va quedar al descobert que els països més competitius a l’hora d’establir-se l’euro anaven mantenint o fins i tot augmentat el “gap” en relació amb els que menys.

 Els PIGS, desafortunat acrònim de Portugal, Itàlia/Irlanda, Grècia i Espanya, un cop que van perdre el dic de protecció de les seves divises, que podien devaluar així que els calia, van entrar en dèficits exteriors recurrents i van anar acumulant un deute extern colossal vers els països del “Nord”, que per contrari acumulaven superàvits i crèdits amb la confiança que l’euro els protegia de possibles sorpreses.

 Segurament per això, i també per evitar que cada territori demani de fer el mateix, com passava massa sovint, l’estratègia comunitària de reequilibri territorial pel proper període, a començar el 2014 sota l’acrònim RIS3, se sustenta en l’especialització territorial intel·ligent; és a dir, en posar en valor i potenciar les capacitats i els recursos de què disposin els diferents territoris.

 D’entrada, això ha suposat que totes les regions europees, més de 270, presentin a la UE el seu pla d’especialització. Així Catalunya, per exemple, després de mesos de treball amb els diferents agents econòmics, ha presentat els seus set eixos d’especialització: agroalimentació, energia i residus, mobilitat, salut, sistemes industrials, indústries del disseny i de l’experiència.

 Per a alguns, massa eixos; per a uns altres, tots ells acrediten excel·lència tecnològica i industrial i en són mostra d’una economia diversificada com poques regions a la UE, si bé no l’única.

 En tot cas, el pla general català (RIS3CAT) demana ara la seva rèplica i extensió a tot el territori del principat. Agrupats per comarques naturals o administratives, els diferents municipis han de definir, conjuntament amb els agents socials i econòmics de la seva zona, el seu propi pla estratègic d’especialització territorial.

 Alguns ja han començat, com ara el Maresme, sota el lideratge de Mataró, i el triangle Cerdanyola, Rubí, Sant Cugat sota el d’aquest darrer municipi. I en ambdós casos, els centres tecnològics de l’àrea en són actors principals: Ascamm al Vallès i Cetemsa al Maresme. No debades la innovació ha de ser un eix capital a l’hora de determinar l’especialització territorial. Des d’innovació agrària i forestal, allí on aquests siguin els principals recursos, fins als vehicles no tripulats, allí on hi ha coneixement, tecnologia i base industrial per justificar-ho.

 Tot plegat contribueix a encetar una nova etapa en la construcció de la UE, on hi ha un consens relatiu sobre la necessitat d’una mena de Pla Marshall per substituir una política d’austeritat que ha deixat anèmic el continent i que ara, quan semblava que es recuperava, mostra signes deflacionistes que li poden fer recaure en crisi. Un pla d’inversions, doncs, que ha de trobar als territoris els arguments per tal de definir en què cal fer-ho perquè tingui sentit.

Es tracta d’evitar, per exemple, que Catalunya vulgui substituir amb un sector aeroespacial gairebé inexistent, el molt potent sector automobilístic; ben al contrari es tracta de fer que mantingui o encara augmenti la seva potència, donant resposta als seus reptes tecnològics actuals, com ara la conducció assistida i les noves fonts energètiques que han de moure els cotxes del futur.

 L’exemple d’HP, que ha decidit aprofitar l’excel·lència tecnològic en sistemes d’impressió de la seva planta de Sant Cugat, per convertir-la en el centre mundial de desenvolupament d’impressores 3D, mostra quin és el camí a seguir: aprofitar allò que un domina per innovar i dominar nous mercats.

Comments are closed.