Propietat intel·lectual

No pocs historiadors consideren la ràpida adopció d’un sistema de patents com un dels fets que millor expliquen l’històric lideratge econòmic mundial d’Occident, en tant que incentiu determinant per fer recerca i innovació amb la garantia que podràs aprofitar-la i que no seràs imitat l’endemà per un “free-rider” que gaudirà del teu invent sense haver de pagar-lo.

També hi ha qui ho critica, en tant que sistema egoista i excloent, i que proposa la seva abolició per tal que la humanitat sencera pugui gaudir de qualsevol avenç tecnològic. Però hi serien, aquests avenços, sense cap defensa dels interessos dels qui els generen? Algú llauraria i cultivaria un camp de no estar segur que després podrà gaudir del fruit del seu esforç? Fins si el camp és comunal, no reivindicarà aquesta comunitat el seu fruit i n’impedirà el seu gaudi a aquells de la pròpia comunitat que no hagin contribuït a generar-lo?

La propietat intel·lectual és exactament això: posar portes al camp que algú ha llaurat, ni que sigui intel·lectualment i experimental, per garantir que gaudirà del seu fruit. I fins si la recerca s’ha finançant públicament, bé caldrà que aquest “públic” gaudeixi d’allò que ha pagat amb els seus impostos i cap empresa no estarà interessada a valoritzar els resultats d’aquesta recerca si són de lliure disposició per tothom i no té cap garantia que invertir no sigui sinònim de tirar els diners.

Doncs bé, això que sembla tan clar, no sembla que ho estigui gaire a casa nostra, on globalment registrem moltes menys patents que no registren empreses individuals d’altres indrets, alhora que estem cofois pel fet de tenir un sistema públic de recerca que publica papers científics com els que més al món.

Algú dirà que això es mostra de la nostra innata generositat; que fem recerca i publiquem els seus resultats pel benefici de la humanitat sencera. Però això, a més de negar cap retorn a la societat que finança aquesta recerca, a la pràctica suposa esterilitzar el possible potencial d’aquests resultats i, de resultes, no beneficia ningú o, en tot cas, només als propis autors.

Hi ha una recerca bàsica que persegueix descobrir les lleis que regeixen aquest món, que no és susceptible de patentar i que no per això cal deixar de fer-la: és un tribut a la humanitat que permet el seu avenç amb la sola transmissió d’allò descobert. I n’hi ha una d’aplicada o tecnològica que només té sentit de fer-la si els seus resultats es patenten i es valoritzen.

Amb l’atur astronòmic que patim, algú hauria de revisar si el nostre mix de recerca es correspon amb les nostres necessitats i possibilitats. A la llum de les patents que registrem, semblaria que no.

Comments are closed.