Qui treballarà si tot es robotitza?

La fi del treball humà i la seva substitució per màquines és un apocalipsi que s’anuncia i no arriba des de l’inici de la revolució industrial i que avui hi torna amb força davant la creixent robotització i automatització de tasques i el gegantí autoservei d’Internet.

 I és cert: per fer les mateixes coses que fèiem ahir, avui cal molta menys gent treballant que no en calia. Però fer-ne més i de noves? La qüestió és cabdal per a qui, com tota la gent d’Ascamm, treballa en pro de la innovació tecnològica, l’automatització i la robotització. Potser el nostre èxit suposa la reducció d’ocupació i la generació de més atur?

 Si acceptem el treball com un càstig bíblic, la història de la humanitat des de la seva expulsió del paradís es pot resumir, gairebé, com la d’una lluita aparent per treballar menys, minimitzant progressivament l’esforç necessari per fer el que sigui, que ràpidament venia acompanyada pel desig de fer i obtenir noves coses que demanaven els esforços prèviament alliberats. La industrialització del camp va “alliberar” milions i milions de pagesos que gairebé al mateix temps passaven a treballar a la indústria per produir andròmines que poc abans no existien o que només gaudia una minoria.

 I aquest ha estat fins a la data el procés que ha seguit tota automatització que ha permès augmentar la productivitat: alliberar feina en un lloc que molt ràpidament era utilitzada en un altre i feia créixer la riquesa amb l’aparició i distribució de molts més objectes. Encara més: allí on més s’avançava tècnicament, més creixia l’ocupació i no al contrari. El nostre molt alt atur actual, per exemple, és també el resultat d’una eficiència productiva inferior que la de l’hegemònica Alemanya; i d’aquí el nostre dèficit comercial i el deute acumulat mentre amaguem rere la bombolla immobiliària aquest fet que avui es pretén resoldre, equivocadament, a còpia d’abaixar salaris en comptes d’augmentar l’eficiència tecnològicament o organitzativa. Perquè avui com ahir, els processos més eficients, que són sempre els tecnològicament més avançats, desplacen i fan fora del mercat els que ho són menys, i, en conseqüència, els primers atrauen ocupació mentre que els segons la destrueixen.

 Que desplaçament d’ocupació a banda segueixi havent o no feina per a tots els qui la vulguin depèn, exclusivament, de si volem més i noves coses on aplicar la feina alliberada pel progrés tecnològic, o de si en tenim prou de tot i en conseqüència preferim més temps d’oci, que tampoc no estaria pas tan malament.

 Dels pobles aborígens sabem, gràcies als estudis dels antropòlegs, que amb un màxim de quatre hores de treball diàries tenien prou per recol·lectar i caçar el necessari per sobreviure. Per tant, si treballem més hores no és pas per cap necessitat física sinó per voluntat i desig. La mateixa voluntat i desig que ens empeny a pujar als cims més alts i a baixar-los com més ràpid millor sobre unes fustes.  Al capdavall, fer com més coses millor no és cap condemna bíblica ni tampoc d’allí d’on venim era el paradís, que en tot cas mirem d’anar trobant-lo convençuts que no està al cap del camí sinó en aquest.

 Cert que també cal que hi hagin fites que atiïn el desig d’anar-hi anant. L’automòbil, per exemple, va ser durant força anys un objecte de desig que empenyia la demanda i, per tant, la producció i l’ocupació. Però avui dia, a Occident, el nombre de vehicles per cada mil persones ha començat a decaure. En part per la crisi i en gran part per haver deixat de ser l’objecte de desig que hi havia sigut. Qui sap si el nou objecte de desig no serà un vehicle personal volador. En tot cas, sigui aquest o un altre, mentre n’hi hagi seguirà havent feina que absorbirà la que s’alliberi allí on s’automatitzi més. I si no, més oci i repartir la que n’hi hagi. En ambdós casos, si podem fer tant com fèiem amb menys feina, tot és guany.

 Així doncs, a Ascamm i arreu on es promou la innovació tecnològica es promou, alhora, la generació d’ocupació i de riquesa. Una ocupació diferent, qualitativament millor i que demana noves habilitats, i d’aquí la necessària formació continuada de treballadors i directius; i una riquesa que es pot mesurar materialment o en més hores per a un mateix i pels altres.

Comments are closed.