QWERTY

La molt poc ergonòmica disposició de les tecles que els ordinadors han heretat de les primeres màquines d’escriure, quan la mecànica era més lenta que les mans i calia entorpir aquestes per no deixar aquella en evidència, se sol utilitzar per exemplificar els viaranys per on sovint es perd la innovació potencial. Per exemple, el viarany de la inèrcia. Avui cap raó mecànica no justifica el qwerty i substituir-lo per un ordre més ergonòmic, ni que fos simplement alfabètic, permetria augmentar fins a un 25% la velocitat d’escriptura; malgrat tot, el qwerty ha esdevingut un mena d’estàndard que sembla ja inamovible.

Resistència al canvi, essent el qwerty un estàndard fruit del canvi que va suposar la màquina d’escriure? Hi ha innovacions de ràpida adopció i altres que triguen a reeixir, que es queden a mitges o que inclús s’abandonen. En paral·lel, els països que més en generen i n’adopten es posen al capdavant del desenvolupament econòmic i, els que menys, llangueixen. De fet, la història de la civilització humana, i de quines han estat les nacions que s’han anat passant el testimoni, ha estat marcada pel ritme de generació i adopció d’innovacions, tot començant pel “segrest” del foc i la domesticació de vegetals i animals silvestres que va facilitar la revolució neolítica.

Cert que el ritme d’innovacions s’ha accelerat des d’aleshores. Una conseqüència directa de l’especialització del treball, l’aparició d’investigadors i tecnòlegs a dedicació exclusiva i els creixents recursos públics i privats destinats a R+D+i. Així doncs, ni casualitat ni trets culturals; pressupostos. Per això retallar-los en educació, recerca o innovació suposa un suïcidi; un suïcidi social si són públics i un d’empresarial si són les empreses qui els retallen i s’obliden d’innovar.

El Japó, per exemple, va adoptar molt ràpidament les armes de foc i poc després va arraconar-les durant segles. En paral·lel, el desenvolupament de Japó s’allunyava del dels països més dinàmics fins a caure de genolls davant els canons americans. Llavors una ràpida reacció i del “made in Japan” com a símbol de baixa qualitat van passar a liderar mundialment sectors com l’electrònica i l’automoció. Tampoc res casual: el resultat d’una decidida política tecnològica i industrial, acompanyada d’un proteccionisme extrem en àmbits com l’alimentació.

També el nostre país va perdre el tren de la innovació quan el “inventen ellos” i “el muera la inteligencia” es van imposar. Més recentment, entrar a la UE amb una molt baixa taxa d’innovació i una productivitat social igualment baixa va suposar l’encadenament recurrent de dèficits comercials exteriors i l’acumulació d’un deute extern colossal. En comptes de canons, aquí ha estat l’euro qui ens ha posat de genolls, en deixar-nos sense el trist recurs de la devaluació i els aranzels per protegir-nos.

Sabrem reaccionar com ho va fer el Japó?

De moment no està clar. El ministre d’economia afirma que la competitivitat i l’R+D no tenen res a veure i, com si fos un luxe, van retallant en recerca i innovació. Hi ha, però, algun senyal d’esperança. Malgrat les retallades en ciència, estem prou bé pel que fa a científica mundial, i, malgrat les encara més grans retallades en innovació, els centres tecnològics van posant al servei de la indústria solucions tecnològiques sota patents mundials.

Malauradament, aquests resultats científics i solucions tecnològiques encara van a parar, majorment, a mans d’empreses foranes que les adquireixen i incorporen. Les d’aquí prou feina tenen a sobreviure i tampoc no compten amb una ecosistema que faciliti la incorporació d’innovacions. És a dir, comencem a anar mig bé pel que fa a generar innovacions però encara no en adoptar-les; quelcom que és, al capdavall, la fase més decisiva per assegurar el desenvolupament econòmic.

A Catalunya, el President Mas declarava fa poc dies, davant milers d’empresaris, que la defensa de la indústria és un objectiu compartit i per primer cop en dècades proclamava la voluntat de fer una veritable política industrial. Inimaginable fa pocs anys, quan s’afirmava que la millor política industrial és la que no existeix, o quan es declarava que no hi ha sectors madurs i altres emergents sinó estratègies empresarials encertades o no.

Ara cal esperar a veure si els pressupostos segueixen les declaracions

Comments are closed.