Tecnoindùstria

Ara fa uns mesos, Ascamm va convidar un conjunt d’empreses industrials a formar-ne part d’un “grup d’opinió” per tal de debatre entre elles i fer arribar a l’Administració les millors idees per impulsar l’enlairament de l’economia catalana; és a dir, per mirar d’acabar amb un atur del tot inacceptable, per molt que una part del mateix sigui cert que subsisteix a l’economia submergida.

De seguida s’hi va sumar un nodrit nombre d’empreses: Simon, Ficosa, Mier, Ames, Vilardell Puntí, Sener, Tecalum, Doga, Cirsa, Indo… I de seguida es van posar d’acord en un memoràndum que recollia un reguitzell no gaire extens de mesures que podrien afavorir el teixit industrial: aproximar l’esforç públic en R+D+i a les necessitats empresarials, facilitar la transferència i explotació dels seus resultats, emprar la compra pública innovadora i el pressupost públic com a eina de promoció econòmica, i algunes més que no citarem atès que es va decidir mirar d’aconseguir la implementació de totes elles d’una en una, treballant a fons cadascuna i no passant a la següent fins a obtenir-ne resultats.

Ens limitarem, doncs, a descriure’n la primera: l’aproximació de l’esforç públic en R+D+i a les necessitats empresarials. Quelcom que de tan trivial semblaria debades reclamar i que això no obstant no és ni senzill ni tan sols compartit per tothom. De què, sinó, el fet que Catalunya sigui una potència científica i un nan pel que fa a la transferència i explotació dels seus resultats?

D’entrada no està gens clar que la comunitat científica comparteixi la idea que és important explotar els seus resultats, ni tampoc no té en aquesta explotació dels resultats que n’obtenen un indicador de la bondat de la seva feina ni un estímul que els ho reconegui. Al capdavall, eixamplar la frontera del coneixement podem convenir que és bo per si mateix i que al llarg de la història la ciència ha estat la base del desenvolupament econòmic sense que això signifiqui, però, una transformació lineal i immediata dels resultats científics en tecnològics. I molt probablement, una  ciència massa pegada a les necessitats empresarials immediates difícilment eixamplaria la frontera del coneixement ni donaria llum a nou coneixement susceptible de provocar innovacions disruptives.

Així doncs, que una part de la comunitat científica visqui a la inòpia de les necessitats empresarials és, probablement, bo i fins i tot necessari. I en tot cas és a altres agents als qui correspon escodrinyar entre els seus resultats, maldant per trobar aplicacions, i encara a uns altres començar el camí invers i anar des de les necessitats empresarials a les solucions tecnològiques i construir-ne aquestes a partir dels resultats científics. Per tant, més que exigir a la comunitat científica l’oximoron d’anar lluny i romandre a prop, allò que cal és confegir un veritable ecosistema d’innovació amb agents especialitzats en cadascuna de les fases: descoberta científica, solucions tecnològiques, aplicacions a la indústria…

Això darrer és el que Xavier Ferràs va venir a explicar el dia de la presentació pública de Tecnoindústria, el passat dia 30 de gener al Col·legi d’economistes, amb profusió de dades i exemples que mostraven com les regions més innovadores del món són també aquelles que tenen complexos ecosistemes d’innovació. Per tant, més que demanar a la comunitat científica que s’acosti a la indústria caldria completar l’ecosistema català d’innovació, tot començant per enfortir els centres tecnològics; és a dir, per enfortir aquells agents frontissa entre la ciència i la indústria, capaços de convertir resultats científics en solucions tecnològics d’aplicació empresarial.

Així se li va explicar al Conseller Puig, responsable d’empresa i ocupació, en un dinar privat amb Tecnoindústria el passat cinc de maig, en el decurs del qual Puig va assegurar compartir la diagnosi i la prognosi. Ara només cal veure que els propers pressupostos acompanyin les paraules.

Comments are closed.